El dia que s'acabi la crisi




Julián Gómez. Coordinador Comarcal d'EUiA Garraf


Quan acabi la recessió haurem perdut 30 anys endretsi salaris. Un bon dia de l’any 20xx ens despertarem i ens anunciaran que la crisi ha acabat. Correran rius de tinta escrits amb els nostres dolors, celebraran la fi del malson. Ens faran creure que ha passat el perill, encara que ens advertiran que encara hi ha símptomes  de debilitat i que cal ser molt prudents per a evitar recaigudes. Aconseguiran que respirem alleujats, que celebrem l’esdeveniment, que deposem l’actitud crítica contra els poders i ens prometran que, a poc a poc,  tornarà la tranquil·litat a les nostres vides.

Un bon dia de l’any 20xx, la crisi haurà acabat oficialment i se’ns quedarà cara de babaus agraïts. Ens  retrauran la nostra desconfiança, donaran per bones les polítiques d’ajustament i tornaran a donar  corda al carrusel de l’economia. Per descomptat, la crisi ecològica, la crisi del repartiment desigual, la crisi  de la impossibilitat de creixement infinit romandrà intacta, però aquesta amenaça mai ha estat publicada ni difosa i
els que de debò dominen el món hauran posat punt final a aquesta crisi estafa —meitat realitat, meitat  ficció—, l’origen de la qual és difícil de desxifrar però els objectius de la qual han estat clars i contundents: fer-nos  retrocedir 30 anys en drets i en salaris.

Un bon dia de l’any 20xx, quan els salaris s’hagin abaratit fins a límits tercermundistes; quan el treball sigui tan barat que deixi de ser el factor determinant del producte; quan hagin agenollat a totes les professions perquè els seus sabers càpiguen en una nòmina escanyolida; quan hagin ensinistrat a la joventut en l’art de treballar gairebé gratis; quan disposin d’una reserva de milions de persones parades disposades a ser polivalents, desplaçables i emmotllable amb la condició de fugir del infern de la desesperació, llavors la crisi  haurà acabat.

Un bon dia de l’any 20xx, quanelsalumnes s’amunteguin en les aules i s’hagi aconseguit expulsar del sistema educatiu a un 30% dels estudiants sense deixar rastre visible de la feta; quan la salut es compri i no  s’ofereixi; quan el nostre estat de salut sembli el del nostre compte bancari; quan ens cobrin per cada servei,  per cada dret, per cada prestació; quanlespensionssiguintardanes igarrepes, quan ens convencin que necessitem assegurances privades per a garantir les nostres vides, llavors s’haurà acabat la crisi. Un bon dia de l’any 20xx, quan hagin aconseguit una anivellació a la baixa de tota l’estructura social i —excepte la cúpula posada curosament fora de perill en cada sector—, trepitgem els tolls de l’escassetat o sentim l’alè de la por en la nostra esquena; quan ens haguem cansat de confrontar-nos uns amb uns altres i s’hagin trencat tots els ponts de la solidaritat, llavors ens anunciaran que la crisi ha acabat. Mai en tan poc temps  s’haurà aconseguit tant. Tan sols cinc anys li han bastat per a reduir a cendres drets que van  trigar segles enconquerir-los i estendre’s.

Una devastació tan brutal del paisatge social solament s’havia aconseguit a Europa a través de la guerra. Encara que, bé pensat, també en aquest cas ha estat l’enemic el  qual ha dictat les normes, la durada dels combats, l’estratègia a seguir i les condicions del armistici. Per això, no solament em preocupa quan sortirem de la crisi, sinó com sortirem d’ella.

El seu gran triomf serà no només fer-nos més pobres i desiguals, sinó també més covards i resignats, ja
que sense aquests últims ingredients el terreny que tan fàcilment han guanyat entraria novament en disputa. De moment han fet marxa enrere al rellotge de la història i li han guanyat 30 anys als seus interessos. Ara queden els últims retocs al nou marc social: un poc més de privatitzacions per aquí, un poc menys de despesa pública per allà i voilà: la seva obra estarà conclosa. Quan el calendari marqui qualsevol dia de l’any 20xx, però les nostres vides hagin retrocedit fins a finals dels anys setanta, decretaran la fi de la crisi i escoltarem per la ràdio les últimes condicions de la nostra rendició.




0 comentarios:

Publicar un comentario